27-4-09.El dijous 17 , el meu pare es va passar tota la nit sense poder respirar,el vem portar al Sagrat Cor,despres de varies proves al van tornar a casa.
Al dia següent veien que empijorave vem desidir portar-lo a Sant Pau, dons ja tenia programada la visita externa.
Jo soc enfermera del Hospital Clinic i sempre haviem tingut amb els de Sant Pau ,una certa compatencia.
Recordo,fa anys, el meu fill grand, va tenir amb 16 anys , un accident molt greu de moto,i al portar a Sant Pau, al arrivar a Urgencies vaig veure unes escenes dantesques : gent cridan ,altres ploran, drogadictes etc. Amb una ambulancia al vaig trasladar al Hospital de Barcelona, i alla al van operar.
Pero aquesta vegada amb el pare tot va ser diferent.
Al entrar a Urgencies , poca gent a la sala d´espera.
Al entrar a la sala , una enfermera de les de molts anys d´experiencia i amb un somriure ,li va mirar les constants, analisis etc.
Despres la Dra. Caralt, tambe amable i riallera,`pero molt profesional, ens va cridar apart i ens diu ,que el pare esta molt malament i que la unica solucio es la dialisis.
Quant la doctora li planteja al pare, ell diu NO, NO i NO, pero queda ingresat.
Al dia següent entra a l´habitacio el Dr. Diaz i amb bones paraules li diu: Sr. Boada, voste es un home inteligent, ( el pare diu , no hem conexia de res, pero amb va dir inteligent) , i per lotant li parlare molt clar, si es fa dialisis tot anira be, sino CAIXA O FAIXA. I a la fi el pare va dir SI.
Are esta molt millor, fara tres dies a la setmana quatre hores de dialisis, pero sempre hi han coses pitjors.
Volem agrair a tot el personal de la FUNDACIO PUIGVERT, auxiliars , enfermeres i tot el quadre de metges per la seva profesionalitat, pero sobretot la seva amabilitat, sempre amb una bona paraule i amb un gran sonriure.
Ah! , i diu el meu pareque fins hi tot el menjar era bo, i aixo que era sense sal.
Jo crec,per experiencia propia , que en un ambient agradable, el malalt sempre es recupera molt millor.
Montse Boada
1 comentario:
Hola Montse,
el meu pare també fa diàisi a la Puigvert. tanmateix, ell porta 8 anys en tracament. Abans a Dos de Maig, ara, des de gener de 2010 a la Puigvert. De moment correcte.
Val a dir que el pitjor no és en si la malaltia, sinó el propi malalt, que assumeixi el fet de canvi del tipus de vida i el deteriorament progressiu. Cal que no baixi la guàrdia i entri en un estat de desànim perqupe llavors es força complicat. A més, es tornen força desconfiats i egoïstes.
Cada cas es diferent per descomptat, però en el meu, el pare no ajuda gaire. Sort dela mare sinó...........tot i que ella està feta una coca. En fí, t'animo a que animis a ton pare, cosa que és força important, al meu entendre, en els malalts de diàlisi.
una abraçada
jesús gómez
Publicar un comentario