sábado, 20 de noviembre de 2010

Xavier Mariscal 20-Novenbre 2010


XAVIER MARISCAL

Ahir vaig tornar a la Pedrera , per veure l’exposició del MARISCAL ; aquesta vegada amb l’escola de arts i oficis . El meu professor de dibuix , l’Enric , ens l’havia recomanat .

La primera vegada el meu fill Bernat , que va estudiar a l’escola Elisava ,com el Mariscal , me l’havia recomanat , en ella vaig conèixer l’artista mes enllà de la idea que tenia sobre ell a traves dels seus dibuixos i del Cobi . Vaig descobrir : el geni i l’innovador . Però ahir , gracies a la nostra guia , vaig entrar en el mon meravellós de les seves creacions .

Al entrar a l’exposició , de repent et sents un infant , volen tornar a la teva infància .

Desprès descobreixes un home intel·ligent transgressor i molt actual a traves dels seus dibuixos , els seus cartells , mobles , catifes i teixits per tapisseria ; i fins i tot et pots sentir una princesa a dintre de un vestit fet amb roba dissenyada per ell.

Després arribem al COBI tots recordem aquest polèmic personatge de les Olimpíades del 92 a Barcelona , que al cap dels anys sens a fet tan entranyable .Un pobre gos , segons diu en Mariscal, aixafat per un camió , que et demana tendresa.

També podem veure els dibuixos de fruita , verdures i menja en general , tan senzills ; però a la vegada tan màgics , que il·lustren el llibre de la Simone Ortega “ 1080 receptes

El primer llibre de cuina , que vaig tenir , es un llibre fantàstic i per a mi imprescindible ; però la edició il·lustrada per el Mariscal , es boníssima . La he trobat a la Casa del Llibre , però te un preu molt elevat , i ara no me el puc permetre . Espero que me el portin els Reis .

Desprès venen els GARRINIS , uns sers meravellosos . Mariscal diu que allò que ell no pot fer els hi fa fer als seus garrinis . Van amb vespa ,en una romàntica posta de sol a les illes . Prenen un refresc davant dels mar i parlen , parlen i parlen amb temes diversos , com molts voldríem fer . Son el projecta mes personal de Mariscal : el Fermin , el Julian i el Piker , son personatges del seu passat .

El que Wald Disney , no sap , es que son sortits de un desliz entre un gos i la dona del Miquey , i ven mirat poder SI !.

No ens podem perdre la part de la col·laboració amb el Trueba , han fet una pel·lícula.

Chico i Rita , que es una delícia , estic esperant que la estrenin a Barcelona .

En fi , l’exposició , es molt bona , esta realitzada per el seu germà Pedrin i el seu equip , i ha sabut captar molt be , el que el públic vol , per conèixer mes de aprop , aquest personatge , tan polifacètic , i tan alegre en les seves creacions .

En Xavier Mariscal ,va néixer a Valencia el Febrer del 1950 , ara ha fet 60 anys ,de petit a tota hora dibuixava , va estudia a Valencia , però els anys 70 ve a Barcelona i estudia disseny a l’escola Elissava .

Adopta el nom de MARISCAL , ja que ell com tots els seus 11 germans es diu Errando Mariscal .

Però degut al seu avi matern Mariscal , que segons diu la seva pròpia família , era un taranbana de Saragossà, que va voler fer fortuna casant-se amb una noia molt rica ; però la novia que a mes era molt guapa es va morir , i llavors l’avi es va casar amb la germana que era molt lletja . Desprès del viatge de noces , alterna la vida familiar amb una relació adultera , fins que toca els diners de la seva família política , i ja no pot mantenir mes la doble vida. El matrimoni es va separar i l’avia no va voler saber res mes del cognom Mariscal , de manera que cap dels seus nets el portessin. .

Javier va canviar la voluntat de l’avia , per anar contracorrent i recupera el cognom : Javier Mariscal Errando , germa dels Errando Mariscal .

Els pares van morir als 57 anys , i els germans grands es feren càrrec dels petits .Eren una família molt nombrosa . Això fora de fer-los desgraciats els va fer forts , alegres i espavilats per obrir-se camí a la vida .

En fi , no us perdeu l’obra del Mariscal . Mai i trobareu violència . Sempre optimisme , alegria e innocència , que crec que avui en dia tots tan necessitem .

Montse Boada

sábado, 6 de noviembre de 2010

UN ANGEL


UN ANGEL

Ahir varem anar a l’enterrament de la germana de una amiga de pintura .

Desprès de una curta malaltia plena de dolors per part de ella i de tots els familiars , a la fi va descansar .

No tenia fills , però els nebots han estat sempre al costat dels tiets , i els han estimat com si uns segons pares tinguessin .

La cerimònia de encomiat va ser al tanatori de San Gervasi , molt de disseny , amb un aire Zen .

A la sala de la capella , molts amics i familiars que volien donar el últim adéu a una noia estimada per tots .

Uns musics van tocar unes magnifiques melodies , molt adequades per la ocasió i llavors va sortir el capella .

Va comença la cerimònia , tot correcta , fins que va arribà desprès de la lectura , a voler dir unes paraules .

Normalment , jo a casi tots els enterraments , he sentit que es parla del difunt amb mes o menys encert .

Però en aquest cas , a mi personalment , no hem va agradar gens .

El capella de una manera burocràtica i com per obligació , explica el que havia fet aquell dia , , que desprès de llegir el diari havia vist noticies bones i altres de dolentes , que mes tard li havien entregat els noms dels difunts . Desprès es va dedicar a parlar de la lectura , que aquest cas era de Jesús crucificat . En fi un rollo ! .

Quant ja casi s’acabava la cerimònia , el viudo va pujar a dir unes paraules .

! Quina tendresa ¡.

Parlava que ell s’havia casat amb UN ANGEL , que sempre s’havien estimat , i que el cor de la PILI , era tan grand que tothom hi cabia . Ajudant a amics i familiars .

Que havia cuidat com ningú de ell .

I que al seu costat havia passat els millors anys de la seva vida .

Crec que ella , l’estava escolta’n , amb aquella anima tan grand que havia tingut i se sentiria molt orgullosa de les paraules d’aquell marit , que com pocs , sabia reconeixa el que ella durant tota la seva vida havia fet .

- Tothom va plorar , perquè aquelles paraules , sortien de dintre del cor .

Desprès va pujar una de les nebodes , filla de la meva amiga , . Com va poder , amb els ulls plens de llàgrimes , va llegir un vers , que el seu oncle havia escrit pocs dies abans de morir la seva esposa , quant ja induïda per els sedants , va tancar els ulls per no tornar-los a obrir .

Un vers preciós , ple d’aquell sentiment que nomes els grands amants poden sentir .

La Pili pot estar orgullosa de la seva familia .

I segur que desde el cel , els cuidarà i els guiarà .

Jo no la coneixia personalment ; però a traves de la seva germana Manoli , vaig saber que era una persona : dolça , carinyosa i extremadament generosa .

Montse Boada